Lildami «sóc una persona normal que fa rap”

Lildami «sóc una persona normal que fa rap”

Damià Rodríguez (Terrassa,1994), conegut artísticament com Lildami, s’ha convertit en un dels referents del ‘trap en català’. Després de graduar-se com a enginyer de disseny industrial i treballar en una gran multinacional va decidir apostar per convertir la seva passió en la seva feina i ara presenta el seu disc debut “Flors mentre visqui”. Amb més de 2,5 milions de reproduccions a YouTube i després de quatre anys pujant música autoeditada a la plataforma actuarà aquest estiu al festival Strenes de Girona i al Cruïlla a Barcelona.

Lildami in BarcelonaEl raper Lildami a Barcelona.

Què és el trap?

Fer servir una etiqueta musical avui en dia crec que està antiquat. Per mi el trap és el mateix que el rap. Jo no crec que faci trap ni faci rap, de fet crec que fins i tot ja estic tirant més cap al pop.

Qui és Lildami?

A veure, diria que és una persona normal que fa rap perquè és lo que li mola o perquè no tenia habilitats per fer un altre estil musical. Em quedo amb què sóc una persona normal que fa rap, aquesta m’agrada.

Qui és ‘imparabla boy’?  

Imparabla és com el meu leitmotiv, el meu lema. Ara ho definiria com la meva actitud de fes el que et diguin que no podràs fer, sense caure en tòpics tipus Mr.Wonderful o ‘cutrades’ així. Llavors ‘imparabla boy’ ve d’aquí.

Tens 24 anys.  Per què la mort és un tema molt present al teu disc?

És un tema que parlo molt amb el meu productor, el Sr.Chen. I ens hem adonat que res del que facis serveix perquè al final et moriràs. Mozart ho va fer de conya i han passat 200 anys. Però quan passin 1000 anys pot ser ningú el coneix, o en Michael Jackson per exemple.

Sent tan jove ja has aconseguit musicalment moltes més coses del que la majoria a la teva edat, et fa por quedar-te estancat?

Passarà. És algo que passarà. Sí. És el mateix de sempre, tot és finit llavors fins i tot l’Alejandro Sanz tindrà aquest moment. En el temps que porto ja m’ha passat. Però tonteries com que un xaval pel carrer em digui “Ei Dami” són les petites coses que em motiven a seguir fent això. És lo ‘imparabla’ al final.

Les lletres semblen espontànies, hi ha un treball de preparació o realment la improvisació està present en el procés de creació de la teva música?

Juntar-me amb el Chen ha estat, artísticament, el millor que podria haver fet. Al rap hi havia molta creença de que la lletra l’has de preparar amb molt de temps i dir molt amb poques frases. Al disc hi ha temes que estan fets en tres hores. Però per què necessites més?

Si fas una lletra en tres hores i després la tornes a llegir dos dies després no li afegeixes algun canvi o la perfecciones?

Amb algunes cançons del disc si m’ha passat però són canvis mínims. Les coses si surten bé a la primera no li donis més voltes. Abans era un ratllat, però fem-ho, ens funciona? ‘p’alante’, a ciegas.

Una característica de la teva música es que fusiones català, castellà i anglès, amb quin objectiu?

No hi ha cap finalitat, és com parlo. Sóc de Terrassa, el meu pare és de Còrdoba i la meva mare és de Barna. Quan parlo em surt directament així i alhora de fer temes seria fals intentar ser Ramon Llull.

 

No puc arribar a tanta gent, però és més fàcil arribar a la gent d’aquí

 

Cantar en català limita les teves possibilitats d’arribar a un públic més ampli?

Si i no. És obvi que és una barrera el idioma i no podràs arribar a més de 8 milions de persones. Però has de tenir en compte dues coses: primer de la música el que escoltes és el conjunt, i el que transmet. I l’altre és que a Catalunya tenim la sort de tenir un circuit de música molt  potent amb festivals i festes majors. És aquesta balança: no puc arribar a tanta gent però és més fàcil arribar a la gent d’aquí.

El Trap és un génere allunyat de la música mainstream com el pop o grups com txarango. Se’t tanquen portes per aquesta raó?

No, que va. De fet el rap o el hip hop ja és el gènere més escoltat als Estats Units i està competint a la lliga del rock. Aquí anem pel camí, arribarem 10 anys tard com sempre, però arribarem.

El trap és un gènere musical associat a la mala vida (l’alcohol, les drogues, fins i tot violència), et sents còmode amb aquesta associació?

No, crec que si algú em critica pel que veu de fora és problema seu. Escolteu el disc i veureu que estic bastant allunyat d’això i que no comulgo amb cap d’aquestes idees. Crec que si algú m’associa amb la mala vida és perquè estan mirant la portada del llibre i no tenen esperit crític per mirar amb més profunditat.

 

Lildami (drt) i el seu productor el Sr.Chen / Font: Instagram @lildami

 

 

Sobre el autor

Andrea del Barco

Andrea del BarcoSoy estudiante de periodismo en la Universidad Abat Oliba CEU y durante los últimos dos años he realizado prácticas en comunicación corporativa. Adoro viajar, la música, las tardes de sofá, peli y manta en invierno y ver todas las temporadas de una serie en un día. A veces también escribo.

Ver todos los posts de Andrea del Barco

Deja un comentario