Bernat Farré B.
21 de març de 2020. Ha passat una setmana des de l’inici del confinament. Als carrers només es sent el silenci, no hi ha ni motors de cotxes ni passos de vianants. De sobte, s’escolten aplaudiments sortint dels balcons. Són les 20 hores. Es dirigeixen paraules i gestos d’agraïment cap a unes persones que passejen entre lliteres improvisades, tossos i gemecs, aliens als gestos de gratitud. Els principals hospitals de Madrid i Barcelona començen a col·lapsar. La falta de EPPs (equips de protecció individual) es comença a notar i, com a mesura alternativa, es tallen i reparteixen bosses de plàstic al personal d’infermeria com a solució temporal. No saben que aquestes seran els seus uniformes durant els propers mesos, ni que aquests seran els únics recursos que trobaran a faltar.
La pandèmia de la Covid-19, que compleix ara 5 anys, va deixar una empremta profunda a Catalunya, amb més de 30.000 persones mortes segons el Departament de Salut, i un sistema sanitari que va arribar al límit de la seva capacitat. Els hospitals es van saturar, les unitats de cures intensives van estar a punt de col·lapsar, i els professionals de la salut es van enfrontar a situacions extremes que mai abans havien viscut. Entre tots aquests professionals, les infermeres i infermers van ser un dels pilars invisibles que van sostenir el sistema, treballant hores interminables, prenent decisions crítiques i acompanyant als pacients en els moments més durs, sovint sense la possibilitat de donar un comiat digne a les seves famílies.
Laura Espinosa, infermera, actualment i en aquell moment, al servei de crítics d’urgències a l’Hospital Vall d’Hebron, va ser una d’aquests pilars. La seva experiència és també veu de molts altres professionals sanitaris que, com ella, es van trobar de cop i volta en una gran crisi sanitària.
Com descriuries la situació al teu hospital, la Vall d’Hebron, durant els pics de la pandèmia, durant el 2020-2021?
La situació de l’hospital era una bogeria, estava tot desbordat. No estàvem preparats per assumir el que estava arribant. Crec que ni càrrecs de gestió, d’administració, ni nosaltres com a assistencials sabíem que arribaríem a això. Ho recordo com una cosa del dia a dia, anàvem sortint del que ens anàvem trobant i ho recordo com una cosa incerta, sense saber ben bé com sortiríem ni què passaria el dia de demà. Recordo la sensació de por, bogeria, incertesa. Anaves fent com un robot perquè no et podies parar a pensar. Hi havia molta feina. I molts pacients. Masses. Moltíssims pacients.
Sabries dir-me quina és la capacitat del teu hospital normalment i quina hi havia en aquell moment? En quant a pacients?
No et sabria dir, però en un dia “normal”, normal, poden haver d’urgències de la General d’Adults entre 60, 80 pacients. A l’hivern, que estem ja saturats, potser assumim 100 pacients, amb pacients a passadissos i, a més, amb condicions que encara de saturació. A l’època del Covid-19 potser teníem, 150-200 pacients aproximadament. No cabien als passadissos, no hi havia lliteres o bales d’oxigen per a tothom. Bueno, era com els típics hospitals que estem acostumats a veure a les pel·lícules de guerra. Així era Vall d’Hebron a urgències a l’època del Covid-19. No podies arribar a atendre tothom, era impossible. No hi havia espai ni personal.
Vau intentar implementar altres mesures a part de relocalitzar els pacients a altres llocs de l’hospital o van ser aquestes fins després que baixés el pic?
Les mesures que es van prendre eren avisar al Sistema d’Emergències Mèdiques, els serveis d’ambulàncies, de quin perfil de pacients podien portar i quin perfil de pacients no podien portar a l’hospital. L’única mesura que es va prendre va ser això, tancar portes i accés a pacients amb perfil per edat i residència.
No podíem assumir a tota la població, llavors hi havia pacients que encara que arribessin a l’hospital no els hi podríem donar una assistència ni a urgències, ni després a l’UCI, ni una continuïtat assistencial per la millora de la gravetat de la seva malaltia. Llavors ja no es portaven a l’hospital. Això va ser els primers pics quan ja la saturació era extrema. Dins de l’hospital, mesures com a tal, no podíem prendre una altra que anar assistint segons edat, patologies prèvies dels pacients. Aquesta era la preferència, no l’arribada ni la gravetat de la situació sinó un perfil de pacient que pogués arribar a tenir un respirador a serveis de crítics com l’UCI.
Qui havia de prendre aquestes decisions davant l’assignació als pacients del que era l’escassetat de llits, respiradors… de recursos? els metges o les infermeres?
Els metges no arribaven, sí que érem els ulls i la veu dels metges moltes vegades i ells depositaven molta confiança en nosaltres en aquest sentit, perquè tampoc arribaven a tots els pacients que hi havia. Anàvem fent una mica tot a la vegada, però la veu cantant i la decisió final era la del metge. Nosaltres, al final, ens arribava el missatge i executàvem, no? Però per dalt hi havia molta decisió respecte a això.
Nosaltres, les infermeres, no teníem la decisió final, però sí que orientàvem i informàvem el metge de les situacions que teníem i al final qui té la decisió final és ell, no? Però nosaltres sí que dèiem la situació que hi havia, més o menys. Érem els ulls del metge.
Com et va afectar emocionalment aquests pics de Covid-19 durant aquest temps?
Emocionalment em va afectar bastant. Recordo que els primers dies, sobretot les dues primeres setmanes de saturació. Durant els mesos de saturació, durant finals de març i principis d’abril, sortia plorant de l’hospital. La meva jornada laboral, que són 12 hores a la nit, com et deia, les feia com si fos un mig robot. Sense parar, ni a sopar, ni a fer un cafè, ni a parar-me per descansar.
Era treballar, treballar i treballar. I quan sorties és quan tenies les imatges del que havies fet, les decisions que havies hagut de prendre, les situacions dramàtiques que havies viscut. M’arribava el “bajón” emocional i plorava.
Jo, en el meu cas, vivia sola, llavors estava a casa sola. No podia compartir amb famílies ni amics tot això, perquè tampoc volies espantar la gent. La gent estava a casa fent pastissos i de més, però tu estaves vivint una altra realitat que tampoc volies que afectés a la vida de les teves famílies, no? Llavors, era una situació emocional angoixant, amb ansietat, amb por i amb… Bueno, amb intriga de saber què passarà, què passarà amb la meva família, amb els meus amics i amb tu mateixa, no? Era una situació d’angoixa.
Vas tenir por alguna vegada d’agafar el Covid-19? O no hi vas pensar en cap moment?
No hi vaig pensar, a mi en aquesta situació, no tenies temps de pensar què passarà si jo l’agafo en el meu cas imagino que és perquè jo vivia sola i no tenia la por de poder contagiar ningú, no? però sí que tenia companyes amb fills i amb gent gran a casa que tenien molta por d’agafar-ho, però no per elles mateixes sinó per els altres. Pensava: “Ostres, si ho agafo hauré d’estar a casa, no podré ajudar a l’hospital”, perquè veies la falta de personal que feia l’hospital i la mancança que hi havia de gent i d’altres. Estaves tan immersa en aquesta situació de “guerra”, que eres un robot i havies de fer, fer, fer… i no et paraves a pensar en què passava si tu l’agafaves. Hi havia altres companys que sí, potser tenien unes altres edats o patologies i, a més, que potser sí tenien més por d’agafar-ho per el que ho vèiem, no? Però en el meu cas no vaig tenir por d’agafar-ho, de veritat. No era la por que potser altres tenien.
Com era la relació amb els teus veïns durant aquest període, quan arribaves a casa?
Jo no sortia de casa, només sortia per anar a treballar i altres necessitats bàsiques, no em creuava en ningú. No vaig tenir relació amb els veïns, o gairebé cap. Sí que sabien que era infermera i de més, i en algun moment, quan em creuava amb algú, sí que notaves com s’apartaven una miqueta més que no amb altres. Eres un perill per la gent en aquell moment, perquè sabien que tu anaves i venies a l’hospital i potser portaves el virus. Però, excepte això, res més.
Penses que el Covid-19 va estar mal gestionat? Quins canvis creus que s’haurien d’implementar per millorar la preparació davant d’alguna altra pandèmia que pugui arribar en un futur?
Sense cap dubte, crec que va estar molt malament gestionat i crec que si tornés a passar una altra vegada tornaria a estar una altra vegada igual de malament o pitjor perquè jo crec que la gent que vam estar a primera línia vam acabar molt cremats i potser la resposta no seria la mateixa que en aquell moment va estar mal gestionat perquè no teníem material no es va tenir una previsió de què podia passar llavors ens vam trobar d’un dia per l’altre. No es va tenir una previsió de què podia passar. Llavors ens vam trobar d’un dia per l’altre amb 250 pacients a urgències sense tenir el material de protecció per nosaltres.
Havíem d’agafar, ja ho vau veure a la televisió en el seu moment, bosses d’escombraries. Això no té sentit. No ens protegien, no teníem material. Arribàvem a treballar sense mascaretes. Ens van dir que havíem d’estar amb mascaretes les 12 hores i, a les 4 hores, les mascaretes estava mostrat que no tenen efectivitat. Vam començar a rentar les mascaretes per tornar-les a reutilitzar. Teníem mascaretes amb pinta llavis d’altres persones. Era una cosa desastrosa. No es va mirar per nosaltres. Tampoc ara es tenen habitacions o urgències per pacients d’aquestes característiques. Hauríem de tenir habitacions amb pressió negativa.
No en tenim cap ni una. Llavors, tot l’aire d’urgències estava contaminat, no només a les habitacions. I tot continua igual. Si tornés a passar, tenint la mateixa infraestructura, amb la mateixa capacitat per assumir pacients, no hi ha un protocol ni un pla de contingència, com es diria, per assumir aquesta situació si passés una altra vegada. No s’ha creat cap cosa per solucionar això. I el material, torno a dir, tenim el mateix. I si ens torna a passar alguna cosa similar, ens trobaríem en la mateixa situació. La sanitat que tenim no està capacitada per assumir una altra pandèmia. Tornaria a passar igual. Entre el companys i companyes sempre dèiem que si hagués sigut un Ebola, haguéssim mort tots. No, no teníem capacitat per assumir això.
Des de diferents grups de cossos sanitaris no es va plantejar l’existència d’un programa de prevenció en cas de futures pandèmies? Veu fet alguna queixa en aquell moment?
Jo sé que en el seu moment es van fer queixes. Ens vam negar a fer assistencials si no estàvem protegits, van haver-hi denúncies, vam fer moltes coses, es va intentar, però no va haver-hi una resposta molt coherent a la situació. La resposta era sempre la mateixa: “Estem en una situació de pandèmia i és el que hi ha”. Ets un treballador i havies de fer el que et deien.
Si s’ha fet alguna cosa per solucionar per si pogués tornar a passar, crec que no, ho desconec. Potser sí, però a mi no se m’ha comunicat això, la veritat. I com a infermera assistencial suposo que hauríem de saber si hi ha algun protocol, però no ens ha arribat res a nosaltres.
