Bernat Farré B.Esquivant turistes fent-se fotos a la plaça de la catedral de Barcelona, enfonsant-se en els carrers estrets del barri gòtic, torcem al carrer dels Mercaders fins arribar a la plaça dels Beates. Una façana, pintada amb calcomanies de gegants, castells i altres bèsties de la literatura i cultura catalana, destaca la Casa dels Entremesos. L’edifici, entregat a la tasca de mantenir, donar a conèixer i promoure la tradició de la ciutat comtal, acull també les diferents colles del la Ciutat Vella com diables, pessebristes, esbarts, sardanistes, entre d’altres.
Agnès Bartolomé és la gestora cultural de la Casa dels Entremesos, hi treballa aquí des de fa 6 anys. Des dels 18 anys està en una colla de gegants del barri gòtic, i amb només 4 anys ja ballava en un esbart. Va estudiar gestió cultural i, quan va trobar una vacant a la Casa, no va dubtar en aconseguir-la. Comenta, entre riures, que no podria saber com fer per desvincular-se del món de la cultura popular tradicional barcelonina, un món en el que ja es va criar des que era petita de la mà de la seva familia.
Quines creus que són les eines principals per donar a conèixer la cultura popular?
La més gran i potent és sortir al carrer. La gent coneix la cultura popular principalment pel que veu durant la festa major: gegants ballant, diables amb foc, bastoners fent coreografies, entre altres. Ara bé, quan estem al carrer, no tenim gaire oportunitat d’explicar què hi ha al darrere. No podem dir d’on venim o per què ho fem.
Difusió
Com feu per a que aquestes eines siguin d’interés per a gent que vulgui conèixer la cultura?
Fem xerrades acadèmiques molt interessants, però sovint només hi ve gent que ja està ficada dins aquest món. No vindrà una persona pel carrer, espontàniament, com qui va al cine a veure una pel·lícula. El problema és aquest: la cultura popular no és a l’aparador. No tenim una “cartellera” gran i variada. Ens costa molt fer arribar el missatge. Hi ha iniciatives molt bones, però ens falta visibilitat. Ens falta fer-nos conèixer més enllà dels qui ja hi estem implicats.
Creus que les noves generacions s’hi estan implicant?
Depèn molt del context. A la Casa tenim criatures apassionades dels gegants. Parlo de nens de tres anys que et faries creus veient que saben com es diuen tots. On viuen, quant mesuren o quant pesen. És increïble. Però després ve el pas difícil, fer que aquests nens passin de l’obsessió a formar part d’una colla.
La cultura
Creus que la cultura catalana tradicional (o en aquest cas barcelonina) s’està perdent?
No, no ho crec. Després de la pandèmia, que ja fa uns cinc anys, veiem més gent als carrers que abans. Això vol dir que la cultura popular no només es manté, sinó que potser fins i tot ha crescut. Però quan vaig a altres ciutats o pobles em fa molta enveja. Quan vaig a festes a Vilafranca, Vilanova o Solsona, se’m cau la bava. Perquè tota la població sap què és un gegant. Tothom en forma part, tothom ho coneix i ho viu. A Barcelona, en canvi, no tothom sap què és un gegant. I això diu molt.
Creus que la cultura és canviant o, al contrari, hauria de mantenir-se tal com és?
Jo crec que ha de canviar. És a dir, ha d’evolucionar en allò que pot millorar-se, però sense perdre l’essència. Els Falcons no deixaran de fer construccions humanes, però si descobreixen una manera nova de fer-ho amb menys risc, millor. Igual passa amb les sardanes. Ara n’hi ha de competició, com les de Punts Lliures, que tenen passos nous a partir de la música tradicional, però es ballen igual. És qüestió d’opinió. Però la societat evoluciona, i la cultura també.
Barcelona és una de les 10 ciutats més visitades del món segons la OMT (Organització Mundial del Turisme). Creus que els turistes tenen realment interès per la cultura local o cauen en estereotips espanyols simplistes?
Sí, totalment. Molts venen amb la idea de menjar paella, ballar flamenc i beure sangria. I no els culpo. És culpa nostra. No hem sabut reivindicar prou les nostres pròpies tradicions i cultura. Ara bé, també hi ha turistes que sí que tenen interès real per la cultura local.
