Javier Oliver VillalbaEn l’anterior edició d’Aula News, el mitjà dels estudiants de tercer de Periodisme de l’Abat Oliba CEU, es va publicar un article pel que fa a l’urbanisme hostil. Núria Benach té 58 anys i és una figura fonamental per entendre aquest fenomen, considerar-lo des d’una perspectiva acadèmica i donar-li continuïtat a una informació que es clausura amb l’entrevista a Dora Muhando, una víctima directa de l’urbanisme hostil que pot llegir-se en la secció SOCIAL d’aquesta revista universitària.
És professora de Geografia humana en la Universitat de Barcelona. L’han atret matèries com les noves tendències del pensament geogràfic, els discursos sobre les transformacions urbanes, la construcció social i espacial de la diversitat; també ha investigat sobre les representacions urbanes en períodes d’evolució, així com el canvi de Barcelona durant els Jocs Olímpics, i l’impacte del turisme urbà massiu.
Pregunta.- Quan l’urbanisme és hostil ho és perquè s’estan convertint els espais urbans amb l’objectiu que la gent que dorm al carrer no pugui estar còmode?
Resposta.- Fonamentalment, és així. És dificultar la vida als que utilitzen l’espai públic d’una manera que no interessa a l’economia o als que amb la seva presència, molesten. I tot es fa amb un objectiu.
Quins són els espais ideals per a l’urbanisme hostil?
Només aquells que estan en procés de transformació o ja estan transformats i, en conseqüència, molt revalorats econòmicament. Aleshores, hi ha gent que, pel que fa a aquests espais, amb la seva presència molesta. Llavors, en aquest moment, hi ha determinades polítiques urbanes que tracten de fer-los fora incomodant-los. Però el que cal tenir en compte és que no passa a tot arreu, només a zones concretes.
Quins són els agents que impulsen aquesta pràctica?
Des de polítiques públiques a agents privats, i això es veu al carrer. En quin moment els bancs han passat a ser individuals o a tenir una barana enmig perquè la gent no es pugui estirar? O… quan els edificis han incorporat elements com pilons en els llocs coberts perquè no es pugui dormir a sota? Això es fa amb l’objectiu d’incomodar els que incomoden i allunyar-los dels punts en què estan interessats. Els dos intervenen incorporant aquests elements on poden, i això podria ser coincidència o per a un objectiu conscient i compartit.
Aleshores, els principals interessats en que aquests barris es gentrifiquin qui són?
Els dos. No obstant això, cal remarcar que molts cops els agents privats es llancen a les perspectives de negoci, però també són capaços de crear-les. Quan transformes un espai, a vegades amb l’excusa que està molt degradat, s’estan creant entorns que creen expectatives. És una gentrificació promoguda pel sector públic perquè es genera una atmosfera de canvi social. Habitualment, en el nostre sistema, les polítiques públiques van conjuntament amb els interessos privats.
S’entén que en l’espai públic aquesta gent ja no és benvolguda, on ho és? En la perifèria?
Així és.
Els que creen aquests espais proposen alguna alternativa per al col·lectiu afectat?
Hi ha una dita que és que “el capitalisme no soluciona els problemes, els desplaça geogràficament”… i aquest és un exemple. Aleshores, no. No proposen cap solució. La gent no productiva, avui, en una societat en què la comunitat va desapareixent, és totalment irrellevant.
Només afecta el sensellarisme?
Directament, sí. Però també, a la llarga, a tothom que vulgui accedir a un habitatge allà on aquest fenomen es presenta i a les famílies que es veuen obligades a vendre o llogar les seves cases perquè la rendibilitat és molt alta.
Com és possible que tenint un Ajuntament progressista que té les competències en matèria urbanística es donin aquests casos?
L’Ajuntament pot explicar les coses i dir que fa molt, però realment no es fa gaire cosa. Probablement no pot canviar les bases del sistema… i més enllà de les polítiques socials destinades a pal·liar els mals col·laterals d’aquests fenòmens, la tònica és que la voracitat del capital és molt cruel. El negoci urbà és, ara mateix, el gran negoci… i per a aquest gran negoci, que hi hagi gent dormint al carrer no representa absolutament cap problema.
En termes de democràcia, quan l’espai públic es veu condicionat i tractat directament per agents privats, fins a quin punt se’l pot seguir anomenant espai públic?
Una part de la lluita social consisteix a reivindicar l’espai públic i apropiar-se’l un altre cop, perquè ja ha estat apropiat per altres… Des de les terrasses dels bars fins a l’urbanisme hostil. Però en poques paraules, si no tothom pot fer ús de l’espai públic, aquest espai ja no és públic. A sobre, no només tenen el mateix dret a utilitzar l’espai públic, sinó que és l’únic espai que poden utilitzar per sobreviure. Treure’ls-hi l’espai públic és condemnar-los.
Es parla, doncs, d’una violència simbòlica i molt subtil?
Sí, exacte. Això no està escrit, però està regulat per la realitat del sistema. És un espai públic que no és públic. A més, aquesta realitat, que no beneficia a la majoria de la població, s’està venent com alguna cosa potencialment positiva per a la ciutat de Barcelona.
