Mariona Comajuan PlanellsMarina Lòpez, barcelonina i de 22 anys d’edat, es la nova fornejada d’infermeres que s’incorporarà ben aviat al nostre sistema de salut públic. Estudiant d’infermeria del Tecnocampus de Mataró (Barcelona), va tenir el primer contacte amb la Covid-19 al entrar a treballar a l’Hospital de la capital del Maresme en plena expansió del virus de la Covid-19.
Pregunta. Davant la pandèmia per COVID-19, el Departament de Salut va fer una crida a professionals de la salut per incorporar-se als serveis sanitaris. En el cas dels estudiants de 3r i de 4t curs del grau d’infermeria se us va oferir contractar-vos. Com li va arribar la possibilitat d’incorporar-se?
Resposta. Ens va arribar l’opció de fer un auxili sanitari i ens va arribar per dues vies. A la primera onada des de la universitat, ens van fer arribar un qüestionari via e-mail informant-nos de la situació sanitària i des de la Generalitat s’oferia la possibilitat d’incorporar-nos de manera voluntària.
P. Quina va ser la seva reacció?
R. Vaig decidir no realitzar aquest auxili sanitari, ja que no se’ns convalidaven les hores de pràctiques i els estudiants només oferíem un reforç d’infermeria en alguna institució. En aquesta opció, no se’ns convalidaven les hores com a pràctiques universitàries sinó que se’ns oferien contractes d’auxili sanitari en els que oferíem reforç en alguna institució. D’altra banda, a la darrera onada i en vista de la falta de professionals d’infermeria ens van enviar un altre qüestionari que feien arribar a diferents centres sanitaris i des d’aquests centres es posaven en contacte amb nosaltres per oferir-nos contractes.
P. El sector s’ha vist evocat a enfrontar-se a una situació desconeguda per a tothom, però amb més incertesa que cap altre professional. Com va viure aquells mesos de tanta intensitat?
R. Quan la situació es va calmar i va acabar el confinament vam tornar a realitzar les pràctiques, que havíem deixat al principi de la pandèmia. Recordo un moment molt dur per tots, vam començar pràctiques amb normalitat, però durant el període va haver-hi un augment de casos i va ser aquí quan vam tenir el primer contacte amb un virus desconegut per tothom. Unitats que llavors no eren d’aïllament van començar a omplir-se de pacients Covid, nosaltres no ens havíem posat un Equip de Protecció Individual (EPI) , mai havíem vist pacients amb Covid, no sabíem com actuar … Però particularment vaig tenir molta sort.
P. Vostè va viure situacions límit, amb jornades molt llargues, moments emotius, un canvi de rutina, gent que marxava. Com ho feia per fer més amena l’estada del pacients ingressats?
R. En efecte, van ser moments molt difícils. Les poques estones que teníem lliures intentàvem contactar amb les famílies per videotrucada, teníem una o dues tauletes a cada planta. Eren instants molt durs però, alhora molt emotius. Penso, que la gent jove que va estar ingressada ho va portar molt millor, ja que ells sí que tenien el mòbil o la tauleta i podien estar amb constant contacte amb la família. Però la gent gran, no tenia aquest privilegi.
P. Alguna anècdota emotiva que ens pugui explicar?
R. N’hi ha moltes. Però, recordo entrar a l’habitació d’un pacient Covid d’uns 80 anys amb una companya per fer una videotrucada amb la seva família, quan el pacient va veure la seva filla per la pantalla va començar a plorar. Eren aquests moments els que et feien seguir endavant tot i la càrrega assistencial.
P. Creu que viure aquesta crisi sanitària ha afectat mentalment a estudiants del sector i treballadors?
R. Mentalment els professionals, tot i que ara no ens n’adonem, hem estat en situacions límit que ens han fet patir d’estrès i ansietat dia rere dia, a més no hem tingut suficients recursos als que acudir per garantir el nostre benestar emocional.
P. Com s’explica que en un hospital es puguin donar situacions d’aquest tipus com vostè detalla?
R. Als centres tenim psicòlegs als quals podem acudir. Però un psicòleg per 1. 500 professionals sanitaris, com és evident, no és suficient, i estem parlant d’uns professionals que també han estat al mateix centre i han viscut les mateixes situacions de saturació i estrès que nosaltres. Es va arribar a una situació on la salut mental dels professionals sanitaris estava en perill, però ni l’Estat ni la Generalitat van estar a l’altura de les circumstàncies.
P. Hi ha alguna solució?
R. Si les institucions haguessin ofert recursos psicològics fora del llocs de treball per tots els professionals sanitaris, durant i després de la pandèmia, ens hauria ajudat moltíssim a sobre portar la feina.
P. Creu que aquesta crisi suposarà un abans i un després en el reconeixement de la gran tasca que feu dins al sistema sanitari?
R. En primer lloc, partim de la base de què la professió sanitària no està valorada per la societat. Abans de la pandèmia personal d’infermeria, auxiliars, metges ja fèiem una gran tasca. Una feina que durant la pandèmia es va fer més visible. Però sembla que ara que la pandèmia s’ha “normalitzat” a la gent se li ha oblidat la tasca que continuem fent. El rol que té la societat de queixar-se i infravalorar els sanitaris per temps d’espera, falta de recursos, falta de personal, etc hauria de canviar. És cert que el sistema sanitari no és el millor, però fem el que podem amb el que tenim, i tot i això, intentem sempre tirar endavant i fer la feina el millor que sabem per garantir la millor qualitat assistencial possible.
