M. Victòria Molins: “No me’n fio de la fe que només té en compte el culte i la pregària”

Maria Victòria Molins va néixer fa 84 anys en una família benestant barcelonina. Amb 19 anys va entrar a formar part de la Companyia de Santa Teresa. Es va llicenciar en Filosofia i Lletres i va dedicar gran part de la seva vida a la docència. Ha publicat llibres com  Déu al carrer, Em dic mossèn cinto, Veinte canciones desesperadas y un poema de amor, entre altres. Arran de la seva fe va viatjar a països del tercer món, entre ells Nicaragua. Assegura que des d’aquells viatges s’ha dedicat als marginats socials. Per això se’n va anar a viure al Raval, on segueix vivint. Des que va establir la relació amb Déu ha conegut centenars de pobres i persones que pateixen i assegura que el contacte directe amb aquesta gent és necessari per entendre l’Evangeli. Creu, també, que és fonamental no oblidar mai que “tots els humans tenim dignitat”.

Pregunta.- Quan va saber que volia dedicar-se al món de la pobresa?

Resposta.- Vaig anar a països del tercer món, cosa que recomano a tots els joves amb sensibilitat social perquè enteguin per què aquella gent ve a Europa. Conèixer aquella realitat em va canviar la percepció de les coses i vaig sentir una crida. Aleshores, vaig decidir anar a viure en un piset del Raval i apropar-me al patiment.

I s’hi va capficar del tot.

Sí. Fins que pugui estaré amb els pobres. Bé, millor dit, els marginats. Cal diferenciar-los

Quina és la diferència?

Els pobres poden ser-ho per diners, cosa que és producte de la injustícia social, però també ho poden ser amb una riquesa interior, de valors, de vida familiar…, que és el que vaig veure a Nicaragua, i la pobresa pot ser de valors, també. En canvi, la marginació fa referència a aquelles persones que han viscut una infantesa molt dolenta, sense oportunitats de formació i sense una relació social bona, aquests, doncs, es troben al marge de la societat. I això fa que aquestes persones no tinguin dignitat des dels ulls dels altres. Però cal recordar que la persona humana mai no perd la dignitat.

Com acaba una persona al carrer?

És soprenent, això. Em trobo amb molta gent que tenia una vida totalment normalitzada que en un moment històric concret, com la crisi del 2008, va veure’s sense res. Molts cops quan la gent pateix cerca refugi en l’evasió, és a dir: beguda, droga, etcétera. El que està clar és que la pobresa de carrer pot esdevenir-se de formes que no podem ni imaginar. Per apropar-se a una idea de com arriben al carrer hauriem de patir com ho han fet ells.

Veu que la pobresa de carrer augmenta?

Sí. Sens dubte.

I pel que fa al Raval, quins canvis està veient en els darrers anys? 

Cal recordar un moment molt especial que ara no tothom recorda gaire bé. En el moment de la crisi del 2008 vaig veure com cada dia havia desnonaments. Quan va començar a fallar el treball l’atur es va imposar, aleshores el carrer va omplir-se de sensesostre. La pobresa del carrer pot esdevenir de forma que nosaltres no podem ni imaginar. Els problemes principals són la precarietat laboral i els desnonaments.

Coses que poden canviar-se amb política?

Sí. Però tenim un Ajuntament i un Govern d’esquerres que ha oblidat la realitat del socialisme.

Aquests problemes poden esdevenir-se, també, per factors propis del nostre temps com l’individualisme o una comunitat que perd força?

Sí! Clar! Però això són factors sociològics. Parlo pel que fa als polítics. Quan hi ha gent amb treball que no pot pagar el preu d’un habitatge significa que alguna cosa no funciona en el nostre sistema.

Creu que l’Església fa tot el que possible per combatre aquestes situacions?

Crec que hi ha gent que sí i d’altra que no. Els que no ho fan potser és perquè encara no han entès el missatge de Jesús. No me’n fio de la fe que només tingui en compte el culte i la pregària. Quan Jesús ens va parlar no ho feia per això.  El veritable cristianisme és el que Déu va dir: ‘Estimeu-vos com jo us he estimat’. La pregària només ha de ser un complement, que és important!, però si no deriva en el que Jesús va viure, no té sentit.

La gent que dedica la seva vida religiosa als marginats, és possible  que instrumentalitzi aquesta gent per millorar la seva relació amb Déu?

Clar que pot passar. Però crec que això s’aguanta un dia o dos, no tota una vida. Dedicar-s’hi tota una vida només amb aquest objectiu seria insostenible. Alguna vegada han vingut joves amb molta fe a fer algun voluntariat amb mi i no suporten que els marginats siguin com són!

I quant als joves en general, què els hi diria?

Que tenen més potencial del que creuen. El problema és que se centren en les coses ximples dels joves, que són aquestes coses del futur! Jo el que he de fer és preparar-me per morir, tot i que em trobo força bé, eh! [riu]. Hi ha dies en què penso que us hem deixat un món tan horrible. Però jo, fins que em mori, faré el possible per deixar-vos un món una mica millor; el món ja no és nostre, és dels joves!