Dora Muhando: “Només quan els polítics comprenguin què és sentir-se rebutjada, reflexionaran”

En la secció de Social d’AULANEWS hem anat publicant informacions quant a l’urbanisme hostil: un reportatge introductori i una entrevista en profunditat a una prestigiosa geògrafa urbana. Ara presentem una persona que exposa la perspectiva de qui realment ha patit les conseqüències d’aquest mètode, el qual s’empra per allunyar els sensesostre dels punts d’interès immobiliari amb l’objectiu d’augmentar la rendibilitat dels habitatges d’aquelles zones.

L’urbanisme hostil deixa dos tipus de víctimes: les directes i les indirectes. Les primeres són els sensesostre i les segones són aquelles que pateixen les conseqüències de la gentrificació. Dora Muhando va néixer a Buenos Aires (Argentina), té 65 anys i és una víctima directa més. Ha estat una sense sostre durant més de 4 anys. Ara, “gràcies a la vida”, diu, ocupa el seu lloc en un alberg d’inserció social. El seu alcoholisme, del qual s’ha allunyat fa poc més d’un any, la va empènyer al carrer i a ser víctima de l’exclusió social. Parla de sentir-se rebutjada en una societat que “s’allunya de la negativitat”, i  també exposa solucions “fàcils” -però a la vegada pràcticament impossibles- per pal·liar els mals directes de l’arquitectura hostil.

Rebuig com a sentiment

Muhando no està directament familiaritzada amb l’arquitectura hostil com a concepte. Quan li és presentada la pregunta pel que fa al mot, contesta: “No”.  No obstant això, el rebuig que ha pogut sentir fa que s’apropi a la realitat de les víctimes. Amb un record que ja no li fa “patir” perquè l’ha “superat”, defineix quin és el sentiment del rebuig aliè: “És una cosa que fa que t’autodestrueixis per dintre. Les preguntes. Les preguntes és el pitjor de tot. Et demanes a tu mateixa coses com: què he fet?, per què tots són bons menys jo?, per què tenc aquesta mala sort? Això et rebaixa l’autoestima d’una forma molt bèstia”.

El rebuig, segons Muhando, només pot comprendre’s quan s’ha patit, és a dir, quan has sentit que “tot el que t’envolta s’allunya de tu i no tens opció que ningú t’ajudi”. Això es tradueix en “tristesa” i “enfonsament en el pou”.

Els complexes dels sensesostre, segons ella ja reinserida, són una espiral que no acaba mai. Entén que l’autoestima és fonamental per a la reinserció, però que el rebuig aliè només aconsegueix “destrossar-te-la”.

Urbanisme Hostil

Muhando assegura que l’urbanisme hostil “existeix perquè els governadors, tampoc els ciutadans ‘normals’, coneixen en primera persona aquesta sensació” (el rebuig). Aleshores, com a sol·lució, proposa el diàleg: “Si un governador em volgués fer fora de la meva llar del carrer, parlaria amb ell”. El carrer et demostra que només les paraules et fan arribar a bon port. El més important per solucionar les coses és parlar, parlar i parlar. Treure les ungles no serveix per a res que no sigui empitjorar les coses”, assegura amb saviesa.

El clima és un factor de supervivència en els sensesostre. Assegura que l’urbanisme hostil no seria un “problema real si sempre fes calor”. Però no és el cas. Pel que fa a això, presenta: “Quan fa calor  pots en dormir gairebé a qualsevol lloc, el problema és quan s’acosta l’hivern. Quan s’acosta la tardor també ho fa la incertesa, i quan arriba l’hivern trobar un lloc segur per dormir és molt complicat. Així  que, quan trobes un d’aquells llocs que et protegeixen… ha d’esdevenir-se en una llar”.

Ella considera que l’urbanisme hostil “fomenta el sentiment de rebuig i, aleshores, resta possibilitats perquè els sensesostre es reinsereixin”

Una condició inferior

Muhando assegura que només el fet de ser una sensesostre suposa que no es té ” l’oportunitat perquè t’escoltin”. “La realitat és que aquests sentiments de què t’he parlat només són sentiments. A la gent li és igual. És veritat que molts volen ajudar, però per a la gran majoria només som una molèstia”.

“Al final, la solució a tot això és cercar un altre lloc on dormir, i si al proper lloc que trobes també hi ha elements urbans que t’ho impedeixen, cercar-ne un altre. I així sempre. Cada dia.”, respon assegurant que el seu benestar no li importa a gaire gent.